Fragilitat

La vida no és més que una fragilitat. O, més aviat, podríem dir que es tracta d’un conjunt de fragilitats més petites que, unides, creen una fragilitat molt més gran, la vida. Tot a la vida, començant per tu mateix, és una fragilitat.

Les amistats són fragilitat. Hi ha moltes coses que poden fer que es trenquin, es perdin o desapareguin. Ens passem la vida lluitant contra això, potser inútilment, perquè de cop un dia et sorprenguis pensant que què se n’ha fet d'aquella amistat que tenies i com pot ser que ja no parleu.

Tu, tant com a ésser i com a persona, ets fragilitat. Sempre volent mantenir un equilibri, sempre volent estar feliç i content. I tot són dubtes i pors, inseguretats que et tornen delicat i fràgil, fent que l’equilibri també es torni fràgil.

I l’amor, l’amor és un suïcidi. Un sentiment, o bé una estupidesa, que ho destrossa tot sense que res importi. L’amor destrossa amistats i persones, i destrossa als propis amants, els quals fan impossibles per a estar junts en una gran fragilitat inestable, que, de sobte i sense motius aparents, pot explotar i destrossar el poc que quedava en peu.

I tot això, l’amor, estimar és bonic. I, per alguna raó estranya, també ho és la vida.

(Ironies estúpides).