I
Vaig sentir que no em sentia
representat en aquest món
on sempre m’hi he sentit sol
i per això escric poesia.
Vaig utilitzar les paraules
que m’havien ensenyat:
a dir casa, mar, muntanya
i també amor i llibertat.
Vaig seguir les velles normes
de la mètrica i la rima,
comptant síl·labes i portes
i paraules i alegries.
Però tot va fallar
i em vaig veure abocat
a haver de cercar nous mots
per poder parlar de qui sóc.
II
Paraules, paraules...
Si no m’anomeno no hi sóc,
i si m’anomeno no m’hi sento.
Què he de fer per ser paraula?
Si el verb va ser fet carn,
com tornar a verb la carn
per així poder representar
tot allò que volem cridar?
III – Interludi
He decidit apartar la rima;
la rima és per la bellesa.
He decidit apartar la mètrica;
la mètrica amb la perfecció.
No, jo només porto dolor,
jo només porto pena.
Sóc una veu partida
sense cap mena d’estètica.
IV
Buscant desesperadament noves paraules,
noves paraules que m’ajudin a dir,
a dir tot allò que porto amb mi,
i amb mi només trobo flames
Foc! Foc!
Alguna cosa s’està cremant.
Serè jo o seran els mots
que fins ara he fet sevir
per poder parlar de mi?
V
He decidit escriure el meu cor.
No escriure el que em surt de dins del cor,
no, escriure el meu propi cor.
És igual si em falten paraules,
Em convertiré en inventor
i en crearé de noves.
Seran totes elles
–
paraules –
fetes per mi i per a mi.
Per què, si algú vol entendre’l
– el meu cor
–
què millor que escoltar el seu batec
i no tristes paraules-imitacions
que intenten recrear el que diu?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada