Elegia de la solitud depressiva

CAU

Cau

cau

AVALL

Avall

avall

no

hi

ha

fons,

només cau.

En un forat

ben negre

no hi ha llum

tot és obscur

Ell està sol

i estirat

els ulls tancats

i un respirar

feixuc

Plena de dol

i sens consol

la seva ombra

-Balla amb mi.

-No puc.

-Per què?

-Me’n vaig.

-A on?

-Molt lluny.

-Tornaràs?

-No ho sé...

I ell es va quedar en un racó, esperant que la seva ombra tornès i el tragués d’allà.