Poemes (II)

IV

Una flor distant m'enlluerna

la seva claror no calenta:

és només un reflex estrany

teixida com en un parany

enmig d'un estany, besada,

de tot de fils envoltada.

V (La noche)

Danzaban las montañas

al ritmo de la Luna.

¡Qué extraña melodía!

VI

per què rimem

-si no és per viure-

per treure un somriure

per fer esclatar la vida

                       cada dia

PERQUÈ ESTIMEM

Petites filosofies

Movent un granet de sorra pots arribar a canviar el món.

No es poden jutjar les coses només per com acaben: el recorregut també és important, juntament amb tot el que has viscut en ell.

Caminar és la vida, la vida és caminar. Hem nascut per a fer el nostre propi camí, i el nostre camí ens fa a nosaltres.

A vegades és una paraula, una sensació... Però no pots descriure la inspiració.

Gaudeix de la vida, de cada moment, ja que no es repeteix. Gaudeix de cada espurna i de la llum que es desprèn: gaudeix del foc que pot crear, i accepta que la majoria de cops tot queda en un intent.

Fragilitat

La vida no és més que una fragilitat. O, més aviat, podríem dir que es tracta d’un conjunt de fragilitats més petites que, unides, creen una fragilitat molt més gran, la vida. Tot a la vida, començant per tu mateix, és una fragilitat.

Les amistats són fragilitat. Hi ha moltes coses que poden fer que es trenquin, es perdin o desapareguin. Ens passem la vida lluitant contra això, potser inútilment, perquè de cop un dia et sorprenguis pensant que què se n’ha fet d'aquella amistat que tenies i com pot ser que ja no parleu.

Tu, tant com a ésser i com a persona, ets fragilitat. Sempre volent mantenir un equilibri, sempre volent estar feliç i content. I tot són dubtes i pors, inseguretats que et tornen delicat i fràgil, fent que l’equilibri també es torni fràgil.

I l’amor, l’amor és un suïcidi. Un sentiment, o bé una estupidesa, que ho destrossa tot sense que res importi. L’amor destrossa amistats i persones, i destrossa als propis amants, els quals fan impossibles per a estar junts en una gran fragilitat inestable, que, de sobte i sense motius aparents, pot explotar i destrossar el poc que quedava en peu.

I tot això, l’amor, estimar és bonic. I, per alguna raó estranya, també ho és la vida.

(Ironies estúpides). 

Seres

Seres imperfectos, seres únicos; seres perdidos por la vida en busca de la llama de la pasión. Una pasión oculta y escondida, una pasión que esperan encontrar y que les devuelva al rumbo de la plenitud de la existencia, en la búsqueda de una vida con sentido.

Seres que se han perdido en un sinfín de problemas de la vida, que se han equivocado en incontables decisiones, siempre la incorrecta, la que les conducía al abismo y al fracaso.

Seres que ya no saben qué hacer, seres que creen haber perdido todo lo que tenían, que piensan que no existe ninguna salida de la amargura en la que se encuentran; aunque en el fondo desean encontrarse con una nueva y verdadera pasión,  y otra vez con esa alegría perdida.

Seres que, sencillamente, quieren volver a ser seres, simples seres; seres  únicos, seres imperfectos, pero perfectos y completos al aceptar sus fallos y errores. Seres que quieren volver a enfrentarse a la vida, golpe a golpe, paso a paso. Seres, solamente eso, seres.

Poemes (I)

I

Quan esclatin tempestes,

quan bufi ben fort el vent,

quan les onades arrasin la platja,

quan retronin els cels,

quan el terra tremoli sota els teus peus,

quan tot i això et mantinguis ferm

i continuïs amb la teva decisió

serà llavors quan hagi arribat el moment.

II (La mort de l'heroi)

I la nit s’entristí,

ploraren els estels,

es trencaren els cels,

esclatà en un rugit,

llunyà,

el mar...

III

Estàs aquí vent?

Hi ha tensió a l’ambient.

¿És que hi ha tempesta

o és que tan sols resten

ecos d’un crit ofegat

que la nit ha trencat?

De trobar-se a un mateix

Desorganitzar-me; reorganitzar-me; donant voltes; canviant peces; pujant, baixant.

Sentir tot allò que porto a dins i em fa ser qui sóc. Tot. Agafar cada record i reviure’l, notar quin efecte em produeix i valorar tant el record com el que em produeix. I a partir d’això decidir si deixar-lo on està o donar-li un nou lloc, més o menys important, segons el que hagi valorat.

Fer-ho amb cada memòria, amb cada trosset del meu passat, per a poder sentir-me a gust amb mi mateix i amb qui sóc jo ara. I arribar a un moment de pau i tranquil·litat en el present per a poder enfrontar-me al futur sense cap por ni inseguretat, conscient de qui sóc, dels meus defectes i dels meus aspectes positius.  

La inspiració (o les muses)

Així que aquí és on tot comença, en la mirada perduda de l’artista, en l’espai on recolzar el lloc buit on després es crearà l’obra. Ets tu qui ho aguanta tot, qui veus com cada artista es frustra, declarant indigna la seva creació, i tornant a assajar i buscar una nova idea.

El full en blanc és important, això no es pot negar, ja que, al cap i a la fi, en ell és on l’obra queda plasmada; però, que seria ell sense tu? No seria més que un simple full en blanc que algú altre li donaria un ús ben simple.

Però tu, per molt que no hi hagi full blanc o per molt que no hi hagi cap instrument amb què l’artista pugui crear l’obra; tu, tu segueixes sent allò que realment motiva l’artista i possibilita l’art.

Per què crear un blog?

Escric, m'agrada escriure, i les persones properes a mi ho saben. Algunes de les coses que he escrit m'hagués agradat compartir-les, que hi hagués més gent que ho pogués i volgués llegir, per això he decidit crear-me un blog. Ja m'ho havia plantejat diversos cops abans i sempre ho acabava desestimant, però ara per fi he decidit donar una oportunitat a alguns d'aquests escrits, i d'altres que encara estan per escriure's.