Elegia de la solitud depressiva

CAU

Cau

cau

AVALL

Avall

avall

no

hi

ha

fons,

només cau.

En un forat

ben negre

no hi ha llum

tot és obscur

Ell està sol

i estirat

els ulls tancats

i un respirar

feixuc

Plena de dol

i sens consol

la seva ombra

-Balla amb mi.

-No puc.

-Per què?

-Me’n vaig.

-A on?

-Molt lluny.

-Tornaràs?

-No ho sé...

I ell es va quedar en un racó, esperant que la seva ombra tornès i el tragués d’allà.

L'última amant

Vindràs un dia, vestida de blanc

com la neu pura de les muntanyes,

i congelaràs tot al teu pas.

A tot allò que toquis

li prendràs l’energia

i res aturarà el teu camí

cap als meus braços.

I jo t’esperaré,

nerviós i expectant,

com qui espera a un amant

que fa molt que no veu.

Però sé que després de tu

ja no vindrà ningú més. 

Quan busques

I

He estat sis dies perdut dins el meu cap, buscant alguna cosa que no sabia que era, però que em cridava i m’empenyia a la seva cerca.

Primerament vaig decidir buscar al lloc on vivia, a les notícies que portava la gent, als bancs de la plaça, als arbres del parc i allà on ningú hi va. Evidentment va ser en va, no va donar cap resultat.

Així que vaig decidir centrar-me en la gent que m’estima i m’estimo. Vaig buscar en els nostres somriures, en les estones que compartim i ens ho passem bé, en les nostres converses per canviar el món i en les nostres bogeries. Tot i això, no em vaig centrar només en les coses bones: vaig cercar en els nostres plors, en els cops que discutim, quan ens enfadem, quan intentem ajudar-nos a arreglar el nostre propi món i quan les bogeries no surten bé. Tot i que vaig posar tota la meva dedicació i temps no va donar cap mena de resultat.

En aquell moment no vaig saber acceptar-ho, no podia entendre com no havia trobat cap resposta. Així que vaig decidir buscar en el lloc més perillós de tots: vaig entrar dintre meu per tal de trobar alguna pista. Vaig parlar amb la raó, amb la ràbia, amb la bogeria, amb l’alegria, la lògica, la tristesa, l’amor...

I aquí és on he acabat. Per molt que he buscat no he trobat res del que cercava. Em pregunto si el que passa és que no sé el que vull...  

II

He caminat per molts camins, he viatjat per terres estranyes i he conegut gran diversitat de gent. Tot per a trobar-me amb mi mateix.

He cercat qui era durant molt de temps, buscant en tots els llocs possibles. Al cim dels oceans i a les profunditats d'altes muntanyes; al vent que bufa en totes les direccions i al riu que va contracorrent; als mars de núvols i als cels estrellats de gespa; al centre de totes les coses i a l'exterior del no res. Obsessionat en l'objectiu no em parava a observar el camí.

I potser en una cruïlla em vaig perdre per pensar en l'objectiu i no fixar-me en el camí.

Poemes (II)

IV

Una flor distant m'enlluerna

la seva claror no calenta:

és només un reflex estrany

teixida com en un parany

enmig d'un estany, besada,

de tot de fils envoltada.

V (La noche)

Danzaban las montañas

al ritmo de la Luna.

¡Qué extraña melodía!

VI

per què rimem

-si no és per viure-

per treure un somriure

per fer esclatar la vida

                       cada dia

PERQUÈ ESTIMEM

Petites filosofies

Movent un granet de sorra pots arribar a canviar el món.

No es poden jutjar les coses només per com acaben: el recorregut també és important, juntament amb tot el que has viscut en ell.

Caminar és la vida, la vida és caminar. Hem nascut per a fer el nostre propi camí, i el nostre camí ens fa a nosaltres.

A vegades és una paraula, una sensació... Però no pots descriure la inspiració.

Gaudeix de la vida, de cada moment, ja que no es repeteix. Gaudeix de cada espurna i de la llum que es desprèn: gaudeix del foc que pot crear, i accepta que la majoria de cops tot queda en un intent.

Fragilitat

La vida no és més que una fragilitat. O, més aviat, podríem dir que es tracta d’un conjunt de fragilitats més petites que, unides, creen una fragilitat molt més gran, la vida. Tot a la vida, començant per tu mateix, és una fragilitat.

Les amistats són fragilitat. Hi ha moltes coses que poden fer que es trenquin, es perdin o desapareguin. Ens passem la vida lluitant contra això, potser inútilment, perquè de cop un dia et sorprenguis pensant que què se n’ha fet d'aquella amistat que tenies i com pot ser que ja no parleu.

Tu, tant com a ésser i com a persona, ets fragilitat. Sempre volent mantenir un equilibri, sempre volent estar feliç i content. I tot són dubtes i pors, inseguretats que et tornen delicat i fràgil, fent que l’equilibri també es torni fràgil.

I l’amor, l’amor és un suïcidi. Un sentiment, o bé una estupidesa, que ho destrossa tot sense que res importi. L’amor destrossa amistats i persones, i destrossa als propis amants, els quals fan impossibles per a estar junts en una gran fragilitat inestable, que, de sobte i sense motius aparents, pot explotar i destrossar el poc que quedava en peu.

I tot això, l’amor, estimar és bonic. I, per alguna raó estranya, també ho és la vida.

(Ironies estúpides). 

Seres

Seres imperfectos, seres únicos; seres perdidos por la vida en busca de la llama de la pasión. Una pasión oculta y escondida, una pasión que esperan encontrar y que les devuelva al rumbo de la plenitud de la existencia, en la búsqueda de una vida con sentido.

Seres que se han perdido en un sinfín de problemas de la vida, que se han equivocado en incontables decisiones, siempre la incorrecta, la que les conducía al abismo y al fracaso.

Seres que ya no saben qué hacer, seres que creen haber perdido todo lo que tenían, que piensan que no existe ninguna salida de la amargura en la que se encuentran; aunque en el fondo desean encontrarse con una nueva y verdadera pasión,  y otra vez con esa alegría perdida.

Seres que, sencillamente, quieren volver a ser seres, simples seres; seres  únicos, seres imperfectos, pero perfectos y completos al aceptar sus fallos y errores. Seres que quieren volver a enfrentarse a la vida, golpe a golpe, paso a paso. Seres, solamente eso, seres.